Qualsevol persona que hagi estudiat en més d’una universitat haurà notat grans diferències entre la manera de fer les coses a cada una, el tipus de gent que es troba als passadissos, l’exigència i rigidesa dels professors, etc. De vegades això es nota fins i tot entre facultats d’una mateixa universitat!
Però, i què passa quan vas a estudiar a una universitat estrangera d’un país que ni tan sols forma part de la Unió Europea? Doncs passa que entres en una dimensió completament desconeguda en què tot pren un aire de realisme màgic capaç de desconcertar fins i tot persones que ja coneixen el país en qüestió i que afronten la situació amb una ment oberta.
Avui us porto la màgica història del meu primer dia a la universitat russa RANEPA. En aquesta universitat vaig fer un màster en rus de dos anys en relacions internacionals. Tot el meu entorn universitari era rus o provenia d’entorns amb gran influència russa: Ucraïna, Geòrgia (Abkhàzia) o Moldàvia (Transinístria), per tant, se suposa que tenien més o menys una idea de com funcionava una universitat russa, cosa que em convertia en una de les úniques persones a qui tot plegat venia de nou.
La primera classe
Les universitats russes i, generalment, tots els centres educatius del país comencen l’any escolar el dia 1 de setembre. Com que jo estava pendent de rebre la invitació de la universitat per poder tramitar el meu visat d’estudiant, vaig arribar aproximadament una setmana tard i les classes ja havien començat.
El primer dia que vaig anar a classe em va acompanyar un amic que estudiava a la mateixa universitat per ajudar-me a trobar l’aula on tenia classe aquell dia. Jo, pobra de mi, encara no ho sabia, però aquella assignatura seria una de les més difícils de tot el curs i seria impartida per la professora més exigent que tindria en els dos anys de màster.
Durant l’hora i mitja que va durar la classe vaig entendre ben poc del que deia la professora perquè, a banda de parlar bastant ràpid, la dona es caracteritzava per fer servir un vocabulari enrevessat que alguns dels meus companys russos tampoc no entenien. Per això, quan va acabar la classe, vaig decidir acostar-me a la taula de la professora per presentar-me i preguntar què havien fet a les classes anteriors. Em vaig sorprendre bastant quan l’única resposta que vaig rebre, tenint en compte la meva situació d’alumna estrangera becada pel ministeri d’educació rus, va ser «parla amb els teus companys».
Més endavant, els meus companys em van afegir al grup de VK que tenien, que és una mena de Facebook rus, i molts d’ells es van oferir a ajudar-me en tot el que necessités, cosa que vaig agrair.
La presa de contacte amb el grup
El fet que hi hagués una estudiant estrangera a classe va generar molt interès en un primer moment. Molts companys se’m van presentar i em van donar la mà, van preguntar-me d’on venia, quants anys feia que estudiava rus, i el que es va convertir en la pregunta estrella: per què havia vingut a Rússia i havia deixat enrere una Espanya càlida i assolellada.
Molts companys no podien creure que no tingués família russa perquè consideraven que parlava molt bé en rus i, a més, el meu nom també existeix en aquesta llengua (Xènia en rus és Ксения). Això va ser un alleujament per a mi, perquè no vaig haver d’explicar constantment com es pronunciava el meu nom i molts companys van començar a fer servir el diminutiu afectuós del meu nom en rus: Ксюша, cosa que em va fer sentir molt integrada en el grup.
Va ser una experiència ben curiosa ser la nota «exòtica» de la classe, però s’ha de tenir en compte que molts dels meus companys havien viatjat només per dins de Rússia o havien anat als típics complexos turístics per a russos de Turquia o Egipte i no havien vist mai una persona europea tan integrada a la realitat russa.
El seductor
El fet que hi hagués una alumna estrangera cursant el màster, a més de generar interès, també va despertar la curiositat d’un individu de la meva classe digne d’estudi. Les males llengües deien que va triar matricular-se en aquest màster perquè va demanar la llista d’alumnes matriculats i era el curs amb les noies més maques. Sense comentaris.
Aquest ésser intentava lligar amb totes les noies del curs de manera molt evident, descortesa i maldestra. Malauradament, jo no vaig ser l’excepció. Quan va saber que era espanyola em va demanar repetidament que quedéssim suposadament per a que li fes classes de castellà.
Més enllà del rebuig que produïa la seva personalitat, el seu masclisme i racisme, era molt còmic veure com es frustrava perquè era l’únic que no entenia què explicaven els professors.
El noi del trau
La persona que més em va cridar l’atenció el primer dia de classe, va ser un noi que tenia un trau sobre l’orella que cobria amb una bena que li feia la volta al cap. Poca estona després, vaig descobrir que el trau se l’havia fet en una baralla entre hooligans de dos equips de futbol de Moscou en què ell havia participat. Des de bon principi, aquest personatge ja prometia.
Això no és l’únic que em va sorprendre del meu company. Amb el pas del temps, vaig descobrir que sempre acabava traient el tema dels jueus en qualsevol conversa o discussió que hi havia tant a dins com a fora de l’aula i que el cognom alemany que feia servir al VK no era el seu cognom de veritat. També vaig saber que, sovint portava ganivets i navalles quan anava a la universitat, i que una vegada va portar una pistola en una trobada amistosa amb companys de màster un cap de setmana.
A banda de ser un nazi amb totes les lletres de la paraula, perdoneu, però això no es pot dir finament, resulta que també era molt monàrquic. Un dia, quan parlàvem de la situació actual de Rússia tornant de classe, em va dir que ell considerava que Rússia estava maleïda des que es va executar la família reial i que, per això, el país està sumit en el caos.
El meu nivell de desconcert amb aquest personatge anava fluctuant, perquè hi havia moments en què semblava bona persona, però, dos segons més tard, obria la boca per negar l’holocaust o per dir que els jueus son la llavor del mal.
Aquestes son les meves primeres impressions de la universitat russa i alguns dels personatges que hi vaig conèixer, però la meva experiència no acaba aquí. De moment, amb el noi del trau, tanco ja aquesta entrada que inaugura una secció més costumista i distesa del blog que espero que us hagi agradat. Ens veiem el 8 de març!
Segueix-me a les xarxes:
