Fa poc, a l’Instagram d’El món en xarxa, vaig parlar breument del Diccionario de uso del español de María Moliner, una obra cabdal de la llengua espanyola, i vaig pensar que es mereixia una entrada com Déu mana al blog. Quin dia millor per dedicar-l’hi, que el dia de la dona?
L’any passat, quan encara vivia a Moscou, vaig assistir a la projecció del documental María Moliner. Tendiendo palabras a l’Instituto Cervantes de la ciutat. El documental, dirigit per Vicky Calavia i disponible a la plataforma Filmin, és excepcional perquè aconsegueix agafar de la mà l’espectador i acostar-lo a la vida, el caràcter i l’obra de María Moliner.
De la mateixa manera que Vicky Calavia pretenia recuperar una figura oblidada amb el seu documental, en aquesta entrada voldria donar visibilitat a una dona que va ser capaç d’elaborar un diccionari únic des de l’ombra en què la va confinar el franquisme.
Els orígens de María Moliner
María Moliner Ruiz va néixer l’any 1900 a Paniza, Aragó. La seva mare treballava a casa i el seu pare era metge rural. Des de ben petita, Moliner va demostrar tenir grans aptituds per als estudis, cosa que va fer palesa quan va rebre educació de la Institución Libre de Enseñanza, un projecte pedagògic que es caracteritzava per defensar la llibertat de càtedra i rebutjar la imposició de dogmes religiosos i polítics a l’educació. Aquest fet és clau per explicar com es va convertir en una prominent lexicògrafa i quins ideals tenia.
El seu pare, cap a l’any 1914, va abandonar la família, que llavors vivia a Madrid, i Matilde Ruiz, la mare de María Moliner, va decidir tornar a l’Aragó per rebre suport de la seva família. Llavors, amb 14 anys, Moliner va començar a donar classes particulars de llatí, matemàtiques i història per ajudar econòmicament la seva mare i els seus dos germans.
Estudis universitaris
Quan va acabar el batxillerat va estudiar filologia i lexicografia a Saragossa des de 1917 fins a 1921 a l’Estudio de Filología de Aragón i, allà, va participar en la creació d’un Diccionario aragonés. El mètode de treball que va aprendre i adquirir amb la pràctica va resultar ser una influència molt important per a la seva futura obra.
María Moliner es va llicenciar en l’especialitat d’història, que era l’única que existia a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universidad de Zaragoza, i va rebre les màximes qualificacions i un premi extraordinari.
El compromís amb l’educació lliure
Poc temps més tard de deixar la Universitat de Saragossa, María Moliner va aprovar les oposicions del Cos de bibliotecaris, arxivers i arqueòlegs, cosa que la va portar a mudar-se a Múrcia, on hi va viure de 1924 a 1929 i va conèixer el seu futur marit, Fernando Ramón Fernando, que era professor catedràtic de física. María Moliner es va convertir en la primera dona que va impartir classes a la Universitat de Múrcia.
A principi dels anys 30, Moliner es va mudar a València i aquesta va ser una etapa que reflecteix molt la seva ideologia i vocació. Des de 1929 fins a 1939 es va involucrar amb les Misiones Pedagógicas, un projecte impulsat pel Govern de la Segona República d’Espanya des de la Institución Libre de Enseñanza. El projecte consistia a fer arribar l’educació als llocs més remots on no hi havia escoles. Dins d’aquest marc, María Moliner va col·laborar activament en la creació d’una xarxa de biblioteques rurals. A més, també es va convertir en directora de la Biblioteca de la Universitat de València.
Reclosa i oprimida pel franquisme
L’any 1939, quan el bàndol republicà va perdre la guerra contra els insurrectes franquistes, María Moliner i el seu marit van ser víctimes de la depuració franquista. Moliner va baixar 18 nivells de l’escalafó del Cos de bibliotecaris, arxivers i arqueòlegs i Fernando Ramón va perdre la seva càtedra.
El 1964, Fernando Ramón va recuperar la seva càtedra a la Universitat de Salamanca i, llavors, la família es va mudar a Madrid. María Moliner va començar a treballar a la Biblioteca de la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Madrid i en va ser la seva directora fins que es va jubilar l’any 1970.
Diccionario de uso del español
Cap als anys 50, María Moliner va inspirar-se en un diccionari que li va portar de París el seu fill Fernando per elaborar el que es convertiria en el Diccionario de uso del español, la seva obra magna.
Al documental, relataven com Moliner treballava en unes fitxes en què anava recollint definicions, sinònims, frases fetes i famílies de paraules. Va ser capaç d’avançar-se a moltes decisions que la RAE prendria anys més tard, com l’ordenació de la Ll a la L. Parlant de la Real Academia Española, María Moliner afirmava el següent: «El diccionario de la Academia es el diccionario de la autoridad. En el mío no se ha tenido demasiado en cuenta la autoridad».
Després de 15 anys de feina, la primera edició del diccionari es va publicar entre 1966 i 1967 i, al pròleg, deia que la novetat que aportava el seu diccionari era l’ús d’un «sistema de sinónimos, palabras afines y referencias que constituye una clave superpuesta al diccionario de definiciones para conducir al lector desde la palabra que conoce al modo de decir que desconoce».
María Moliner i la RAE
Quan es parla de María Moliner i de la Real Academia Española és impossible no fer referència a una de les injustícies més grans dels últims temps. Moliner va ser proposada l’any 1972 per entrar a formar part de la institució suposadament més important pel que fa a la llengua espanyola, però va ser repudiada. María Moliner s’hauria pogut convertir en la primera dona membre de la RAE, però els acadèmics de la RAE van considerar que no s’ho mereixia.
He volgut aprofitar el dia de la dona per reivindicar la figura de María Moliner, una dona que, tot i la repressió que va patir, va treballar des de l’ombra i amb una humilitat immensa sense la qual, segurament, no hauria pogut treballar durant 15 anys per donar-nos una obra única.
El Diccionario de uso del español, tal com indica el seu nom, es caracteritza per voler plasmar i reivindicar la llengua que es fa servir a la vida real. El seu sistema de sinònims i famílies de paraules posa en evidència la clara vocació divulgativa de María Moliner, perquè, a partir de paraules que l’usuari ja coneix, el diccionari l’ajuda a enriquir el seu vocabulari proposant-li sinònims i famílies de paraules relacionades.
M’aventuro a preguntar si, potser per la seva vocació divulgativa i la seva voluntat de fer un diccionari més proper a l’ús real de la llengua desfent-se d’artificis academicistes, es va considerar que María Moliner no es mereixia un lloc a la Real Academia Española.
Que passeu un bon Dia de la dona i, si us ha agradat la publicació, compartiu-la a les vostres xarxes socials! Ens veiem la pròxima setmana aquí, al blog d’El món en xarxa.
Segueix-me a les xarxes:
